Les dones creadores reivindiquen que l’Acadèmia incorpore les dones als curriculums educatius, amb el rigor que ha de ser exigible a qui té l’autoritat d’investigar i compartir coneixement.
Compartim amb vosaltres el manifest de la dona, artista, llicenciada en Belles Arts i gestora cultural, Teresa Juan, que ha participat a la programació del #115aniversari de #UPValència i ens deixa aquesta valuosa declaracio per a deslicenciar-se.
Jo, Teresa Juan, Llicenciada en Belles arts, dona, artista, declare obertament la meua intenció de deslicenciarme.
Em dirigisc a Charles Baudelaire, Lord Byron, John Keats, Caspar David Friedrich, Pablo Picasso, William Blake, Alphonse Molta, John Everett Millais, Georg Friedrich Händel i dic: renuncie a vosaltres, doncs amb vosaltres vaig entrar en la Facultat de Belles arts l’any dues mil cinc, per a seguir satisfent el meu cos, per a seguir ocupant la meua ment, per a seguir fent-me a mi mateixa, estrangera de mi mateixa, a través de tots els que van venir després, també homes: Jackson Pollock, Gustave Courbet, Mark Rothko o Jean-Auguste-Dominique Ingres: renuncie a vosaltres també, a vosaltres així, al nosaltres així, ací, d’aquesta manera. Renuncie al nosaltres únicament ser lícites sent com a referents homes, artistes homes, ciències homes. Renuncie a vosaltres com les acadèmies han renunciat a nosaltres, com el món ha renunciat a nosaltres i em dirigisc a tot el professorat de la Facultat de Belles arts Sant Carlos de València, a tot el professorat que solament va parlar en masculí i sentencie: jo us suspenc. Desaprove els vostres mètodes i renuncie, irònicament per a créixer, al coneixement adquirit a través de classes i classes que releguen dones al lumpen.
Renuncie a tots els llibres d’història de l’art, d’història, a totes les antologies i retrospectives que empren pàgines i espais a passejar absència de dones. Renuncie a tots els programes educatius que no em van parlar de Federica Montseny o de María Teresa León o de María Zambrano. Renuncie a les carreres que satisfan les seues anotacions tan sol del cinquanta per cent. Denuncie que solament es ressenye la nota de suïcidi de Virginia Woolfcom si aqueixa fóra la seua literatura, denuncie que es recórrega a la vida sentimental de AnaïsNin com si açò fóra el rellevant de la seua obra.
Denuncie que vivim en un constant fals històric.
I renuncie. Renuncie, no solament en nom de Louise Bourgeois, Simone de Beauvoir, Rosalíade Castro, Glòria Fortes, Valie Export, CamilleClaudel, Artemisia Gentileschi, Safo, Cristina de Pizán o Hildegarda von Bingen, no solament en nom de totes les que tenen una veu ja coneguda, o intuïda, encara que haja costat rescatar-la, sinó també, i sobretot, en nom de totes i cadascuna de les dones que van estudiar amb mi i que van contribuir a trobar-me nació de mi mateixa i que no estan en les fires d’art i que no estan en les galeries d’art. Renuncie en nom de:
Mariane, Anna, Teresa, Liliana, Marlene, Paula, Cristina, María Teresa, Miriam, Lucía, Mercedes, María, Fani, Teresa, Auxi, Paloma, Laia, Yasmina, Rosa, María, Rosa, Joana,
Àngela, Cristina, Dharma, Francisca, Neus, Xusa, Miriam, Alba, Clara, Paula, Tania, Itziar i etcètera i etcètera.
Elles creen, sí. Elles creen tots els dies. Elles creen tot el temps. Elles creen des d’elles mateixes. Elles volen referents elles.
Em deslicencio a favor de llicenciar-me completa, a favor de llicenciar-me dins, en, no inclosa tan sol, o convidada a una hegemonia excloent, o ressenyada, sinó present, partícip, referent, edificant: gerundi. Em deslicencio a favor de la vertadera història, acudisc al rescat de la història, acudisc al rescat del present, abandó el meu títol a favor de: mai més musa, mai més sol ells generació del 27. I em plante: mai més ens robareu clandestinament l’any, atorgant-nos març perquè parlem de “el nostre” com si fóra solament nostre, com si poguera contenir-se tot en treintaiún dies. Mai més “estava boja”, mai més art de dones en un racó al marge, enfront d’exposicions majúscules de l’art integrades per sol homes,
Mai més tornar a matricular-me en Belles arts i dir: ser dona, ser artista, ser omesa. Mai més no veure en gran el nom de Maria Mercè Marçal o el d’Ana Mendieta o el de Francesca Woodman o el de Maruja Mallo. Mai més generacions de dones omeses.
Em deslicencio a favor de totes les dones possibles. A favor del cent per cent. A favor de l’altre món, és a dir, del món omès.
I amb ironia propose: què tal un març atorgat als homes per a parlar de “el que fan” mentre un món d’onze mesos dedicat a la universalitat total i a l’hegemonia imperant, però, en una ironia de la destinació, dirigida i integrada per dones?
No veritat? Rídiculo?
Renuncie perquè el vuit de març, tombat en lemniscata, siga per fi un infinit de dones que no necessiten reclamar sinó que succeïsquen, estiguen edificant gerundi: gerundi, gerundi decisiu.
Teresa Juan
1 de març de 2018