La Universitat Popular de València publica en versió descarregable gratuïta la col·lecció completa del seus “Quaderns de la Universitat Popular”, que recullen algunes de les conferències inaugurals de la Universitat Popular de 1903 junt a les repliques que dones de reconegut prestigi realitzen a aquelles conferències de principis de segle, incorporant la visió feminista.  Rellegir un text de principis del XX és un exercici interessant que facilita el reconeixement del trajecte recorregut. És un viatge en el temps a un dels llocs d’on venim i dels que hem pogut eixir realitzant importants conquestes, lluitades per les dones des dels espais privats i públics, sobretot en l’ombra, amb patiment i enormes sacrificis, per convicció o per intuïció, però per damunt de tot no donant-nos mai per vençudes.

“Conferències segle a segle de la Universitat Popular de València” recull els textos de les conferències de María-Ángeles Durán (2016) i Gumersindo de Azcárate (1903) sobre “LA IMPOSSIBLE NEUTRALITAT DE LA CIÈNCIA”.

Obrim amb aquests quaderns un pont de segle a segle per a prendre les reflexions del passat i entendre millor el viatge que han realitzat algunes idees que hui es mantenen vives, és necessari recuperar i cal conéixer per a continuar impulsant el pensament crític.

També inclou els textos de Luz Sanfeliu Gimeno (2017) i Anselmo Arenas (1903) sobre “LA CRÍTICA DE LA UNIVERSIDAD POPULAR” en relació a la participació de les dones i “ REPUBLICANAE I FEMINISTES VALENCIANES. ALTRES CLAUS PER A INTERPRETAR EL PROCÉS DEMOCRATITZADOR”.

I per últim, també inclou els textos de Irene Ballester Buigues  (2018) i Luis Simarro Lacabra (1903) sobre “LA MISSIÓ DE LA CIÈNCIA EN LA CIVILITZACIÓ” de Simarro  i la resposta de Ballester “ACTIVISTES I CREATIVES: ART I FEMINISMES PER AL CANVI SOCIAL”.

 Descarregar quadern número 1

Descarregar quadern número 2

Descarregar quadern número 3

INTRODUCCIONS ALS QUADERNS 1, 2  i 3:

 QUADERN NÚMERO 1. : “LA IMPOSSIBLE NEUTRALITAT DE LA CIÈNCIA”. María-Ángeles Durán (2016) i Gumersindo de Azcárate (1903).

La conferència inaugural de la Universitat Popular de València es va celebrar el 8 de febrer de 1903, al Centre de Fusió Republicana del carrer Llibrers, en un saló que, pel que conten les cròniques periodístiques de l’època, estava de bat a bat, amb més de 2.000 persones, de les quals més de cent eren dones.

Aquella primera Universitat Popular fou fundada per Vicente Blasco Ibáñez amb l’objectiu d’aproximar la cultura a les persones que difícilment podien accedir a ella, fomentar el pensament crític i defensar el laïcisme, especialment en allò que tenia a veure amb la intromissió de l’Església en l’ensenyament i en la ciència.

L’any 2016 l’Ajuntament de València va celebrar per primera vegada el naixement d’aquella primera Universitat Popular de València -que fou a més de les primeres d’Espanya- demanant a la sociòloga, investigadora del CSIC i Premi Nacional d’investigació, María-Ángeles Durán, que fera la rèplica a la conferència inaugural de la UP que va oferir, en febrer de 1903, Gumersindo de Azcárate sota el títol “La neutralidad de la ciencia”. El repte va consistir a prendre el text d’aquella conferència i abordar la mateixa qüestió des de l’actualitat,

incorporant la perspectiva de gènere, per a mantenir un diàleg de segle a segle sobre aquells temes que tot i el pas dels anys continuen interessant-nos, han adquirit nous matisos i es poden abordar des d’altres perspectives.

Les 24 conferències que formaren part d’aquell primer curs 1902/1903 de la Universitat Popular de València, es varen reunir i editar en 1904 en un llibre, gràcies a la transcripció voluntària realitzada pel taquígraf José Ibáñez Taso. A més, cada conferència es va vendre a través del diari El Pueblo i a la seu de la Universitat Popular, en quaderns o follets individuals, com sabem per les cròniques periodístiques.

Enguany la Universitat Popular vol reprendre aquella iniciativa i publicar cada any, reunides en un quadern, una conferencia d’aquell primer curs i la rèplica que més de cent anys després li fa una dona amb equiparable autoritat acadèmica.

És així com arriba a les vostres mans aquest primer quadern de “Conferències de segle a  segle” de la Universitat Popular, que reuneix en una publicació la conferència inaugural impartida el 8 de febrer de 1903 per Gumersindo de Azcárate amb el títol “La neutralitat de la ciència” i la conferencia impartida l’11 de febrer de 2016 per María-Ángeles Durán amb el títol “La impossible neutralitat de la ciència”.

El quadern també inclou les cròniques de la premsa sobre l’esdeveniment d’aquella conferència inaugural i els anuncis de la venda del “folleto” amb les conferències per fascicles.

La conferència oferida per María-Ángeles Durán al paranimf de la Universitat de València en febrer de 2016 es pot veure al canal de youtube de la Universitat Popular de València. I el text que es reprodueix en aquest quadern és aquella conferencia revisada i ampliada per la ponent, com ella mateixa explica en el seu text introductori.

Obrim amb aquests quaderns un pont de segle a segle per prendre les reflexions del passat i entendre millor el viatge que han realitzat algunes idees que hui es mantenen vives, és necessari recuperar i cal conéixer per a seguir impulsant el pensament crític.

QUADERN NÚMERO 2: “REPUBLICANAS Y FEMINISTAS VALENCIANAS. OTRAS CLAVES PARA INTERPRETAR EL PROCESO DEMOCRATIZADOR”, Luz Sanfeliu Gimeno (2017) i  “CRÍTICA DE LA UNIVERSIDAD POPULAR”,  Anselmo Arenas (1903).

 “Vengo esta noche a defender la Universidad Popular contra las calumnias” va dir Anselmo Arenas davant d’un auditori de dues mil persones, segons les cròniques periodístiques de l’època.

Era el 10 de març de 1903, al Centro de Fusión Republicana del carrer Llibrers de València, un edifici ara desaparegut enfront del palau del Marqués de dos Aigües. Entre el públic moltes dones, moltíssims homes de classe treballadora, també insignes catedràtics de la Universidad Central de Madrid i Vicente Blasco Ibáñez, el fundador de la Universitat Popular.

“Debatiremos y dialogaremos esta tarde el señor Anselmo Arenas y yo (…) yo como historiadora especialista en Historia de la Educación de las Mujeres o de las Relaciones de Género, (no sé qué pensaría el señor Arenas de este hecho)” deia Luz Sanfeliu al paranimf de la Universitat de València, a La Nau, un segle després. Era el 21 de febrer de 2017, entre el públic molts homes, moltíssimes dones, moltes feministes, també professores i catedràtiques de la UV, el vicerector de Cultura i Igualtat, Alejandra Soler amb 103 anys –benvolguda mestra de la Universitat Popular– (en el que va ser el seu últim acte públic), la presidenta delegada i regidora d’Igualtat de l’Ajuntament de València i la directora de la Universitat Popular de València.

“Me voy a posicionar en el análisis desde una perspectiva que entiende el género como una construcción cultural –continúa Sanfeliu-. Es decir, (…) necesitamos marcos de comprensión para alojar las experiencias, igualmente las experiencias de género. Y, en esta conferencia nos fijaremos especialmente en esa disputa cultural, con efectos de poder, entre sectores 6 sociales distintos y entre hombres y mujeres, por asignar a través de los discursos distintos significados a la feminidad”.

Arenas impartia la conferència “Crítica de la Universidad Popular”, una de les vint – i – quatre ponències que catedràtics i professors com Luís Simarro, Luís Morote, Adolfo Gil y Morte, Vicente Peset y Cervera o Juan Bartual, entre altres, -tots homes- impartiren al curs inaugural 1902/1903 de la Universitat Popular de València.

En la seua intervenció va fer una defensa de la Universitat Popular com un recurs imprescindible per a estendre la cultura entre les persones de la classe treballadora, incloses les dones, i convertir la cultura en un patrimoni popular, enfront de l’elitisme, el dogmatisme i la voluntat de mantenir al poble en la ignorància.

“… esas lenguas viperinas apellidan á esta vuestra casa Taberna popular, á nosotros taberneros mayores, y á vosotros adoradores del dios Baco. ¡Bien comprenden que es una infamia; pero no por eso dejan de lanzarla á los cuatro vientos! “ explicava Arenas.

La seua intervenció va centrar el focus a denunciar les critiques i calumnies que els detractors de la Universitat Popular, entre ells els sectors clericals, difonien. I a defensar el laïcisme, la necessitat d’obrir l’accés de totes les persones a l’educació i la cultura, la importància de rebutjar la ingerència de les creences religioses en l’educació i en la ciència. Venia a defensar precisament els valors fundacionals de la Universitat Popular valenciana, la necessitat d’aproximar la cultura i el coneixement a totes les persones, especialment a aquelles que no havien tingut oportunitat d’accés, i impulsar la participació social des del pensament crític.

La Universitat Popular de València, des de 2016, celebra cada mes de febrer el seu aniversari, enguany el 115, amb el propòsit de seguir donant a conéixer aquests valors fundacionals, que continuen vigents i que són a més un eix fonamental que guia el treball i la filosofia de la institució.

En el marc d’aquesta celebració, cada any la Universitat Popular recupera una de les conferències inaugurals d’aquell primer curs 1902/ 1903 i dona veu a una dona per a que reinterprete en clau actual, faça la rèplica o desenvolupe un nou fil de pensament a partir d’aquelles ponències fundacionals, incorporant a més la perspectiva de gènere. Propiciem així una conversa de segle a segle, entre un home i una dona, sobre els temes que preocuparen i dels que s’ocuparen en l’any que la Universitat Popular es va fundar abordant-los des del present.

I reunim les dues conferències que conformen la conversa de segle a segle en un quadern que conservarà la memòria del que fou i les noves perspectives des de les quals la Universitat Popular de València continua complint una inestimable funció social. El número 1 dels quaderns “Conferències de segle a segle” recolliren les conferències de Gumersindo de Azcárate (1903) i la resposta de María-Ángeles Durán (2016). Enguany el número 2 recull les conferències d’Anselmo Arenas (1903) i la contextualització de Luz Sanfeliu (2017).

Mantenim obert el pont de segle a segle que ens permet atendre les reflexions del passat per a seguir impulsant, des de l’accés a la cultura , el pensament crític, la participació social, la inclusió i la igualtat.

 QUADERN NÚMERO 3: “MISIÓN DE LA CIENCIA EN LA CIVILIZACIÓN”, Luis Simarro Lacabra (1903) i  “ACTIVISTES I CREATIVES: ART I FEMINISMES PER AL CANVI SOCIAL”, Irene Ballester Buigues (2018).

Entre el 6 i el 8 d’abril de 1903, el catedràtic de Medicina Luis Simarro va impartir tres conferències per a tancar el curs fundacional de la Universitat Popular de València, convidat pel fundador, Vicente Blasco Ibáñez. Dies abans, el diari El Pueblo anunciava en portada la próxima arribada del catedràtic a València i deia d’ell que era “uno de los sabios más verdaderos que tiene España. Modesto por carácter y enemigo de exhibiciones por conservar la independencia de su vida, dedicada completamente al estudio, Simarro es uno de los hombres que menos figuran fuera del mundo de la ciencia y que más derecho tiene por su inteligencia y su inmensa cultura a la admiración pública”. El mateix diari explicava després de les conferències que “los alumnos de la Universidad Popular tributaron anoche ruidosas ovaciones al doctísimo profesor, que eran una sincera y espontánea expresión de su gratitud hacia quien de modo tan generoso da la ciencia y vulgariza su saber entre el pueblo”.

El diari destacava una de les claus de l’ideari que va impulsar Blasco en fundar la Universitat Popular i que encara continua viva a esta institució: fer accessible la cultura a totes les persones. El llenguatge utilitzat ocultava però, que en aquell primer curs 1902-1903 s’inscrigueren cent cinquanta dones en la Universitat Popular, en una València amb un 72% d’analfabetisme i no més de 1400 estudiants a l’Estudi General.

Les conferències de Simarro, que es publiquen íntegres en estes pàgines, portaven per títol “Misión de la ciencia en la civilización”, i en elles va destacar el paper de la ciència, la cultura i especialment l’educació, per a la civilització, entesa esta com una societat culta.

Un any més la Universitat Popular de València, amb motiu del seu aniversari, ha demanat una dona experta, en este cas Irene Ballester Buigues, que faça la rèplica a una de les 24 conferències del curs fundacional de la Universitat Popular, impartides totes per homes, i la de Luis Simarro ha sigut la seleccionada.

Les conferències d’aquell primer curs foren recollides pel taquígraf José Ibáñez Taso i editades en butlletins per fascicles, a la venda en l’administració del diari El Pueblo. En 1904 foren, a més, reunides i publicades en un llibre titulat Conferencias de la Universidad Popular de Valencia, que per cert fou imprès per una dona, als tallers Vídua d’Emilio Pascual, al carrer Pizarro de València.

Irene Ballester Buigues, doctora en Història de l’Art, va acceptar el repte de dialogar, amb un segle de distància, amb el doctor Simarro i anar un poc més enllà que el catedràtic pel que fa a allò que cal tenir en compte perquè avance la humanitat: la veu i els drets de les dones.

A la seua llarga exposició Simarro només pronuncia la paraula mujer una vegada, per a fer al·lusió a un exemple relacionat amb el costum de seguir la moda, en este cas sobre pentinats. Un segle més tard, en llegir la intervenció, crida l’atenció inevitablement l’ús del masculí universal i el punt de vista androcèntric omnipresent a les reflexions del text, que han d’entendre’s en el context de l’època. Criden l’atenció precisament perquè des de 1903, en què les dones espanyoles no eren considerades ciutadanes i no podien votar, hem recorregut un camí en el qual s’ha aconseguit remoure obstacles i avançar més del que probablement Luis Simarro va imaginar.

Rellegir un text de principis del XX és un exercici interessant que facilita el reconeixement del trajecte recorregut. És un viatge en el temps a un dels llocs d’on venim i dels que hem pogut eixir realitzant importants conquestes, lluitades per les dones des dels espais privats i públics, sobretot en l’ombra, amb patiment i enormes sacrificis, per convicció o per intuïció, però per damunt de tot no donant-nos mai per vençudes. Irene Ballester fa un recorregut analític, reflexiu i gràfic per mostrar-nos com al llarg de la història de l’art s’ha objectualitzat el cos de les dones, se’ns ha jutjat i culpabilitzat, i se’ns ha negat la individualitat, aquella que ens permet ser subjectes, tenir drets i ser lliures. Però també ens mostra, a partir de l’obra d’algunes autores, com hem pogut subvertir la mirada masculina cosificadora, violenta, opressora, des de la que el patriarcat ha exercit el poder i la dominació sobre nosaltres.

Simarro, en la seua exposició, inicia un fil argumental que ens condueix curiosament a algunes de les reivindicacions més vigents del feminisme. Podem dir que pren el camí, encara que no l’acaba de recórrer. Parteix del materialisme històric per a exposar que l’home no és sols un ésser econòmic, sinó també intel·lectual, artístic, moral i no sols els procediments que tenen a veure amb la producció i l’economia, allò que té un valor econòmic assignat, contribueix a transformar les relacions socials. També l’art i l’educació, diu, transformen les relacions socials, i assenyala «Todo trabajo, no sólo económico, sino artístico, ético, intelectual, etc., modifica las relaciones sociales, varía el medio artificial en que el hombre vive».

Cent sis anys després d’haver-se escrit aquesta reflexió, és quasi inevitable que el pensament ens porte, en eixe etc que introdueix en la seua intervenció, a les cures, a tot el treball no remunerat que les dones han realitzat i realitzen a l’ombra, sense reconeixement social, sense remuneració, imposat socialment com una responsabilitat exclusivament femenina, relacions desiguals fruit de l’estructura social patriarcal, que han fet possible que la societat puga sobreviure, a costa de la vida, els drets i la llibertat de les dones, de la meitat de la humanitat. En eixe etc, un segle després, les dones estem escrivint les cures i reivindicant que eixes cures, la vida, se situe al centre del sistema.

Quan nosaltres, les dones, avancem en drets i llibertats, conclou Irene Ballester, avança la humanitat, avança la civilització, avancem homens i dones. Hi estem d’acord i som conscients, des de la Universitat Popular de València -on un dels nostres objectius principals és la formació al llarg de la vida cuidant els vincles entre persones, teixint complicitats entre generacions i en els espais de proximitat de cada barri i poble de la ciutat-, que el diàleg de segle a segle, saber d’on venim i d’on venen les idees, reflexionar, qüestionar i fomentar el pensament crític, és sens dubte un guany per a la humanitat.