[POESIA] Les participants del Taller de poesia de la Universitat Popular de València han recitat poemes de #CarmelinaSánchezCutillas a la #PlaçaDelLlibre, instal·lada estos dies a la Plaça de l’Ajuntament de València.

El taller es realitza dos vegades al mes en col·laboració amb el Gabinet de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de  València i en ell participen enguany els centres de #UPSantMarcellí, #UPCastellar i #UPOrriols que estan treballant els poemes de V. A. Estellés i els centres #UPRovella i #UPAiora estan treballant l’obra de #CarmelinaSánchezCutillas, una autora que a més ha sigut reconeguda enguany per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com #Escriptora de l’any i sobre la qual acollirem una exposició en diferents centres UP .

A l’acte, Vicent Camps, del gabinet de Normalització municipal, ha fet una breu introducció sobre la vida i obra de l’autora recitada.

Un dels poemes recitats hui ha sigut “Res no em salva”:

RES NO EM SALVA
Em venç l’home…, la casa…, l’home…,
i sempre estic aclaparada per les petites coses quotidianes.

No sé si el temps camina o es detura al costat meu,
i jo voldria fer-ho rossolar costera avall dels dies,
costera avall de mi, sense tocar-me.

Ai, però ara els fills també em vencen,
com si una nit, de sobte, se m’haguessen fet gegants dins les entranyes.

I si escampe avui tantes paraules,
per l’escombrim polsós del meu silenci,
És perquè tot açò m’espatla,
i la vida i la mort. I res no em salva.

A més, per conéixer l’obra de prosa poètica de Sánchez Cutillas, Lola Camps ha llegit un fragment  de “Matèria de Bretanya”:

“Allí vivien les Comandantes: una mare i dues filles fadrines i velles. Una es deia Pepita i tindria prop de cinquanta anys, i era la que agranava i feia el dinar i tot, com si guardàs dels treballs la xicoteta que li deien Isabelita i potser tingués quaranta anys.

Però per a elles era la xicoteta, i pensaven encara que qualsevol dia en veure-la un senyor d’aquells que viatjaven en el tren el deixaria ben aviat i pujaria la costereta pedregosa per tal d’anar-hi a demanar-la, perquè Isabella tenia encara la pell molt fina i molt blanca, i els ulls eren grisos, i la boca que semblava com si sempre cridàs algú però sense cridar-lo, era de la mateixa color que les cireres del cirerer gran.”